Segons el diccionari de la Real Acadèmia de la llengua espanyola, el terme teatre significa l'art de compondre obres dramàtiques o de representar-les i la paraula “amateur” fa referència a aquell que practica o realitza una activitat de manera no professional, és a dir, sense necessitat de rebre remuneració ni de complir les obligacions laborals, legals i fiscals a les quals estan subjectes les activitats professionals.
Ens allunyem doncs de la concepció d'aficionat com la d'un diletant o la d'un subjecte que no aconsegueix els nivells de perfecció i coneixement d'un professional i ens centrem en el significat etimològic de la paraula francesa “amateur” que prové del llatí “amator,” el que estima. És doncs el teatre aficionat aquell dut a terme per vertaders amants de l'art escènic que no busquen en l'activitat dramàtica un mitjà de vida sinó una manera d'ampliar les seues necessitats d'expressió i artístiques.
El teatre amateur representa una oferta d'expressió i de comunicació social oberta, per què l’aficionat és al temps públic i actor i la seua integració amb les necessitats de l'audiència sempre són estretes i íntimes. Podem parlar del teatre amateur com d'una de les més eficients formes de democratització de la cultura i de cohesió social, on l'interés de l'actor i del públic van junts i la necessitat de transmissió de sentiments, problemàtiques humanes i injustícies socials prevalen sobre l'interés econòmic i reforcen el seu valor social.
A causa de l'origen tan divers dels grups teatrals resulta bastant complicat classificar els diferents tipus de teatre amateur. Des de diferents àmbits, es creen associacions amb la finalitat de promoure aquestes pràctiques artístiques.
Associacions de veïns, professionals, religioses, col·legis, universitats i grups heterogenis d'adults amants del teatre comparteixen la passió per les arts escèniques i es llancen amb il·lusió a la creació artística topant-se amb diferents dificultats depenent del tipus d'associació i de les finalitats de cadascuna. Perquè no és el mateix un grup de teatre alternatiu i reivindicatiu que el teatre realitzat en l'àmbit escolar que només busca educar, socialitzar, fomentar l'afició al teatre i el creixement de la personalitat de l'alumne i el pensament crític.
La trajectòria del teatre aficionat comença, òbviament, amb l'aparició del teatre sense més apel·latius. I per a aconseguir aquest punt cal remuntar-nos a la mateixa prehistòria de la humanitat. Molts són els experts que parlen de les pintures rupestres com una sort d'escenari davant el qual els caçadors, o els representants més importants de la tribu, duien a terme rituals complexos que preparaven als integrants del grup de caça per a enfrontar-se a un moment transcendent de la seua vida quotidiana. També els treballs agrícoles eren iniciats amb representacions màgiques i simbòliques que són considerades com a precedents del teatre tal com ara l'entenem. En l'Àfrica actual encara perduren aquests tipus d'actes rituals i màgics que són concebuts com a espectacles.
Els grecs celebraven festivals en honor al déu Dionís, amb balls i cants, escenificant la vida de les deïtats. L'aparició en el segle V. a. C. dels models tradicionals de tragèdia i comèdia va contribuir en els segles següents al seu avanç. A partir del segle XI va ser habitual la representació en els temples de “misteris i actuacions sacramentals.” En els segles XIII i XIV apareixen les “farses profanes” que comencen a guanyar el favor del públic.
L'aparició del Renaixement a Itàlia va marcar l'evolució del teatre amb un caràcter menys popular i més culte. Dirigit a les classes aristocràtiques es va generalitzar durant el segle XVI, va ser en aquest moment quan va aparéixer l'aspiració dels artistes de viure del teatre. És a dir, en aquest període podem parlar ja d'un teatre professional limitat pel “privilegi regi”que hi havien d'obtenir les companyies i els nous locals que volgueren dedicar-se a aquesta activitat amb la finalitat d'extraure beneficis econòmics d'ella. En aquest punt doncs veiem com el teatre aficionat i el professional se separen definitivament.
Durant la dictadura franquista a Espanya el teatre aficionat queda relegat a peces entretingudes o religioses realitzades en els locals de la parròquia i controlades estretament per l'església i l'aparell repressor del règim. Però en els anys seixanta apareixen grups de dramaturgs i companyies que, sensibles al gran malestar de la majoria de la gent per la falta de llibertats, es rebel·len contra el teatre comercial que té grans èxits en escena però sense cap sensibilitat social. Encara la censura exerceix la seua violència sobre les actuacions tant professionals com amateurs. Junt a les noves veus contestatàries sorgeix el teatre independent, des del mateix els autors silenciats per la dictadura tracten de portar a escena apostes més arriscades i compromeses socialment que els empresaris es resisteixen a pujar als escenaris, temerosos de les conseqüències econòmiques i polítiques.
Són els anys vuitanta els que realment representen l’eclosió del vertader teatre amateur, el que no busca professionalitzar-se i per tant no intenta viure de l'art escènic. Amb el suport d'institucions públiques com autonomies o ajuntaments apareixen gran quantitat de grups teatrals que, mitjançant els seus espectacles, busquen un perfeccionament personal i un afiançament social que reforce el vincle entre actors i públic, el vincle entre ciutadans.
En aquest punt s'enrareix la relació entre grups aficionats subvencionats per ajuntaments o qualsevol altra institució de l'estat i el teatre professional, a causa de la confluència d'interessos econòmics pels quals tots dos tipus de teatre pugnen. La crisi econòmica que es va originar l'any 2008 va rebaixar enormement la tensió. Les aportacions econòmiques de les autoritats desapareixen per complet i tant amateurs com professionals hauran d'avançar a partir d'ara amb escassos recursos econòmics.
A pesar que la societat reconeix el valor de la pràctica de les arts escèniques per al desenrotllament individual i per a la cohesió social, aquesta labor no sembla importar a la majoria dels responsables culturals del país, ja que actualment només ofereixen un vergonyós desdeny sobre les companyies de teatre amateur.
Però el teatre amateur seguirà sent indestructiblement i segurament trobarà una altra vegada el seu espai en aquesta nova societat que precisa més que mai anàlisis profundes i denúncia de les injustícies.
Adolfo Mataix
MANIFEST INTERNACIONAL
Els veritables mestres del teatre es troben més aviat fora de l'escena. I generalment no tenen interés en el teatre com a màquina per repetir convencions i reproduir clixés. Ells busquen l’origen del batec, els corrents vius que tendeixen a evitar les sales d'actuació i les multituds propenses a copiar algun món o altre. Fem còpies enlloc de crear mons que estan centrats o fins i tot condicionats a un debat amb el públic, a emocions que creixen sota de la superfície. I realment no hi ha res que puga revelar les passions amagades millor que el teatre.
La majoria de vegades me’n torne a la prosa com a guia. Dia sí dia també em trobe pensant en escriptors que fa gairebé cent anys van descriure de manera profètica però també continguda el rebuig dels déus europeus, el crepuscle que va submergir la nostra civilització en una foscor que encara ha d’il·luminar-se. Estic pensant en Franz Kafka, Thomas Mann i Marcel Proust. Voldria també avui incloure-hi John Maxwell Coetzee, entre aquest grup de profetes.
El seu sentit comú de l'inevitable fi del món -no del planeta, sinó del model de les relacions entre humans- i de l'ordre social i el caos, és punyentment actual per nosaltres ací i ara. Per a nosaltres que vivim després de la fi del món. Que vivim malgrat crims i conflictes que diàriament esclaten en llocs nous més ràpid del ritme que els mitjans ubics poden mantenir. Aquests conflictes esdevenen de seguida avorrits i s’esvaeixen dels reportatges de premsa, per no tornar-hi mai més. I ens sentim indefensos, horroritzats i acorralats. Ja no som capaços de construir torres, i els murs que tenaçment construïm no ens protegeixen de res, ans al contrari, ells mateixos requereixen la protecció i la cura que consumeixen gran part de la nostra energia vital. Ja no tenim la força per provar d’entreveure què hi ha més enllà de la porta, rere el mur. I per això és exactament que el teatre hauria d'existir i on hauria de buscar la seva força. Per aguaitar allà on mirar està prohibit.
"La llegenda cerca explicar el que no pot ser explicat. Perquè es basa en la veritat i cal que acabe en l'inexplicable", així és com Kafka va descriure la transformació de la llegenda de Prometeu. Sento profundament que les mateixes paraules haurien de descriure el teatre. I és aquesta classe de teatre, fonamentat en la veritat i que troba el seu final en l'inexplicable el que desitje per a tots els treballadors, aquells que són a escena i aquells que són a la platea, i ho desitje amb tot el meu cor.
Krzysztof Warlikowski
No hay comentarios:
Publicar un comentario