Ximo Llorens dirige La Venganza de Don Mendo

Honor, amor, humor

‘La venganza de don Mendo’, de Pedro Muñoz Seca, figura entre les quatre obres més representades al llarg de la història del teatre espanyol. Les altres tres són ‘La vida es sueño’, de Calderón de la Barca, ‘Don Juan Tenorio’, de Zorrilla,  i ‘Fuenteovejuna’, de Lope de Vega.

Qualsevol persona interessada en el teatre sap d’esta sàtira emblemàtica, ‘La venganza de don Mendo’, fundadora d’un gènere teatral que ha esdevingut en allò que coneixem com l’astracanada: buscar l’humor i el riure a qualsevol preu. El fí, com objectiu, de fer riure, justifica per a Muñoz Seca tots els mitjans, i per això no té el menor dubte en perpetrar mil i una malifeta amb el llenguatge sempre que provoque el somrís o la rialla, i altera les paraules, i escriu ‘participio’ per a què li rime amb ‘ripio’ sense cap rubor.

Però a ‘La venganza de don Mendo’ hi ha moltes coses més: l’obra està farcida de referències constants a les grans fites del teatre espanyol i universal: “¿Quién habla de goces ya si el goce la muerte da?” (‘Hamlet’, Shakespeare), “¿Has visto cómo la flor, cuando despunta la aurora…” (‘Don Juan Tenorio’, Zorrilla), i el lector/espectador més erudit, trobarà influències clares de ‘Los amantes de Teruel’, de ‘Don Álvaro o la fuerza del sino’, de ‘El Trovador’, o de la mateixa ‘La vida es sueño’. Critica l’honor malentès, es burla del ‘mantenella y no enmendalla’ tan castellà i medieval, i caricaturitza tot allò que se li possa per davant: l’honor, sí, però també l’amor, i tot, amb humor.

Muñoz Seca ho passaria d’allò més bé escrivint l’obra, la va bordar, la veritat. Monàrquic convençut, no es talla un pèl a l’hora de criticar la noblesa: “Nunca ha de faltar un noble que robe más de la cuenta”, frase que actualment, cobra una inusitada vigència. L’home va ser afusellat a Paracuellos del Jarama a l’estiu de 1936 per monàrquic i anti republicà, als 55 anys.

El muntatge d’esta reconeguda obra és un vell somni de Bolos Teatre, i pese a les enormes dificultats de tot tipus per a un grup amateur donat que estem davant una obra coral, molt coral diria jo (41 personatges), hem decidit dur-la a escena amb la confiança de recompensar gratament a l’espectador, amb el nostre modest però il·lusionat treball, la seua generosa assistència.

Ximo Llorens